O sal, o buscarla mostatxuda

El paisatge no existeix.

Així de clar i senzill es manifesten alguns filòsofs, pensadors i científics pel fet que el paisatge és el producte format per la presència d’elements tangibles i intangibles dins del marc de la nostra emoció. És com si cada un de nosaltres elaboréssim, amb els elements naturals i artificials que ens envolten, una realitat particular on les emocions tenen molt a dir.

Textes com “La Interpretación de nuestro Patrimonio” de Freeman Tilden o “El Sentido del Asombro” de Rachel Carson són la base d’aquesta teoria que ho explica de manera límpida i concreta: no hi ha “paisatge” si prèviament no hi ha hagut experiències per a poder contrastar el que veiem, i tampoc n’hi ha si la visió d’un espai no provoca cap emoció en l’espectador.

Fa quasi un any vaig publicar en aquest blog una entrada sobre la sal i el paisatge a s’Albufera, i avui us la lligaré amb les dades de la davallada preocupant d’una de les joies amagades del parc natural de s’Albufera de Mallorca: la buscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon.

És, la buscarla mostatxuda, un petit passeriforme sedentari (passa tot l’any entre nosaltres) que viu a zones palustres d’aigües dolces i de vegetació esponerosa alimentant-se d’insectes. La població de s’Albufera de Mallorca és considerada (almenys ho era fins ara) com la més gran de la mediterrània i una de les més importants d’Europa (vegeu l’Atlas de las Aves reproductores de España i el Libro Rojo de las Aves de España), pel que és una espècie de conservació prioritària pels experts en ornitologia i llistada en Règim de Conservació Especial pel RD 139/2011.

dibuix tret de Juzaphoto

Com deia en l’esmentada entrada d’aquest mateix blog, el canvi en la configuració i l’abundància dels elements biòtics (vius) i abiòtics (sense vida) de s’Albufera de Mallorca tendeixen a un paisatge més salabrós per mor de l’abús que els humans fem de l’aigua dolça del subsòl. I aquesta transformació és molt més profunda i complexa que un simple canvi d’elements o la substitució d’uns objectes per uns altres.

Aprofito per convidar-vos, aquests dies, a fer una mirada als nombrosos camps de blat de moro que entapissen la plana de Sa Pobla per a la producció de biodièsel (on fins fa poc hi havia patates, carxofes, enciam o cebes) i que consumeixen una enorme quantitat d’aigua de reg, contribuint encara més a la salinització d’un aqüífer ja ben «tocat» com ho demostra la fotografia de Son Carbonell feta aquesta mateixa setmana: terres clivellades amb salicòrnia, tamarells i joncs a una zona on no fa 20 anys el canyet tenia 4 o 5 metres d’alt.

Doncs bé. Fa pocs dies he transformat en xifres concretes i comparables les dades de camp dels censos i transsectes d’aus d’aquesta primavera a s’Albufera, i el resultat escarrufa: la població de 2000 mascles territorials censats entre els anys 1993 i 2002 baixaren a poc menys de 1000 entre els anys 2004 i 2012 per baixar a poc més de 300 al 2015. No hi ha dades dels anys 2013 i 2014 perquè els anteriors responsables de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori del Govern Balear van considerar-les prescindibles, inútils i innecessàries.

Per l’experiència que tinc, us puc ben assegurar que sense personal qualificat als espais naturals protegits no hi ha dades ni indicadors, i així no es pot gestionar de cap manera ni els hàbitats ni les espècies que hi viuen. Sense voluntat política de protecció i conservació hi ha ceguesa i ignorància… i quasi afegiria que tampoc no hi ha experiències ni emocions.

Sols així s’entén el que va dir un ex-polític de fa ben poc, amb sorna i burleta: sa “moscarla bostatxuda” ?, i quin gorrió és aquest ?