Aquests darrers dies de calor esgotadora hem agafat, na Catalina i jo, la mediterrània costum d’anar a la platja a mitjan matí, quan el treball de naturalista de camp ja és quasi del tot improductiu.
A les 10 encara puc aguantar el sol sobre la meva calba i, a la vegada, no hi ha massa persones a la costa pel que podem triar el lloc que més ens agrada . La mar ha estat transparent i plana cada dia, i anar amb les ulleres de bussejar pels voltants dels pradells de posidònia ens ha ofert una activitat altament relaxant i confortable.
Avui hem anat fins a s’illot de La Victòria, i devers les 12 ( ben fresquets i tranquils) hem arribat fins a l’ermita i el restaurant.
La PAU i la FRESCA eren tan a tocar que hem quedat allà, a dinar d’un arròs negre de sípia que ha estat exquisit.
La vista (malgrat la calitja) era esplèndida i tot era com aquell record cristal·lí de quan érem petits: olor forta a pi i a llentiscle, trencapinyons i pagofigos cantant, una àguila peixatera en vol, alguns falcons marins…
Ja a casa, devers les 5, me’n he temut que en alguna part o banda m’he deixat el rellotge. No m’ha importat ni gens ni mica perquè cada vegada que en la meva vida hi ha hagut un canvi vital, s’ha romput, he perdut o he canviat de rellotge.
Arriben temps de canvis a molts de nivells. Els noto, els sento, els toco… i (com a mostra tangible) he perdut el rellotge.
Però no he perdut els temps. L’he guanyat com feia molt de temps que no gaudia dels llargs minuts d’un meravellós migdia.
erepsneciv 
Què bé, Pere, quin regal de la vida, el teu matí i saber-lo viure!
Enviat des del meu iPad