Brut

Brutor, és segons el diccionari català-valencià-balear, una cosa bruta o un fet indecent. Si mirem “brut“, trobarem moltes més accepcions:

Que té vida irracional, que és propi dels irracionals, que és contrari a la decència, que hi ha manca de netedat, que és grosser, que té un focus d’infecció o que té coses estranyes a la pròpia naturalesa. Un escrit és “en brut” quan encara no està acabat o no és definitiu.

Es diu que un arbre “és brut” quan té un excés de brancam; que la terra “és bruta” quan hi ha un excés d’herbes o que no hi ha res sembrat, que la mar “és bruta” quan per la zona hi ha molts d’esculls o dificultats per a la navegació. Un “brut” és, també a la mar, un lloc on el fons submarí té una barreja de fang, pedres, algues…

El cel “és brut” quan té núvols, o no està clar… i el vent “és brut” quan porta pluja.

brutor

Anuncios

No sabemos que lo sabemos

Una de las frases que mas repito, últimamente, en mis charlas y cursos de iniciación a la ornitología es que sabemos mucho más de lo que sabemos, pero no sabemos que lo sabemos. Y, la verdad, no se de donde la he sacado.

Hoy, mientras estaba leyendo cosas sobre Jacques Lacan, un psicoanalista francés de siglo XX, me llegó un vídeo de Mariano Alameda. Para mi, un desconocido hasta hoy, pero que me ha sorprendido muy gratamente.

Curiosamente, el tema de la conferencia-charla es Lo que sabes que no sabes que lo sabes.

¡Serendipia…!

Y lo que le he oido, me ha resonado.

serendipia-e1429720801906

Agua

De repente, en una repisa de nuestra estantería, me llama la atención un libro desconocido y conocido a la vez. Descansa, quieto, esperándome en silencio. Desconocido porque no sabia que lo tenia en casa y conocido porque habia leído comentarios sobre él. Llegó a casa de la mano de Catalina, que lo ha adquirido en una tienda de segunda mano. En tinta roja, lleva escrita una firma que me recuerda a alguien…, junto a una cifra: 199.

Invitación a la sabiduría, de Raimon Panikkar.

Dejo pasear mi cansada mirada, cada noche, en sus suaves y lentos borbotones de fluidez, en sus concretas y duras explosiones de sensibilidad, en sus claras i límpidas sorpresas de información. Me abre a entender mi interior, me empuja a alumbrar las oscuridades de mi mismo y, de forma acompasada, saboreo mis descubrimientos, mis reencuentros y mi (hasta ahora) realidad en penumbra.

Leo sobre el agua:

“El agua es tolerancia; le basta con un recipiente.

Se adapta, se aviene, todo lo acepta, no tiene predilecciones, no es angulosa, ni tampoco sólida: siempre cede…

Su fuerza simbólica consiste, en primer lugar, en el hecho que fluye, refresca, hace posible la vida y también puede agotarse… El agua no es solamente la fuente de la vida, sino la vida misma. El agua es vida.

Ni siquiera el contraste entre el dinamismo y el fluir del agua, y su quietud, agotan este símbolo. El agua simboliza el camino espiritual: fluyendo y borboteando significa vida, mientras que el agua quieta se vuelve, como un espejo, símbolo de la autoconciencia.

El agua es vida y, por tanto, sus características son las de la vida misma”

Ayer uní mis sensaciones creadas sobre el agua de Panikkar a las generadas por las imágenes de las tormentas y vórtices captados por Mike Olbinski, acompañadas (y multiplicadas) per la música de Kerry Muzzey.

Orgasmo multisensorial en cada uno de los siguientes vídeos: TormentasVórticesChase

mike

Cooperació vs competència

p1060526-copiaAhir em vaig emocionar (però vaig intentar que no es notés gaire) quan en Carles C. es va trobar per sorpresa amb na Marina P. Es fongueren en una abraçada sorollosa, sincera i ben llarga entre la resta de persones que miràvem i somrèiem. Són amics, d’una illa petita i feia estona que no es veien.

Vaig portar a la Marina allà, sabent perfectament que es realitzaria una tempesta afectiva. M’agrada possibilitar trobades i provocar connexions emocionals. I, entre les persones què estimo, un dels meus objectius és “crear xispes” que ajudin a produir la cooperació anímica necessària per a poder suportar millor els canvis cap a una nova manera de ser i d’entendre la vida.

Poc després, caminant entre la majestuosa natura dels voltants de Lluc, en Carles ens comentà alguns aspectes de l’exposició que una científica canadenca, na Suzanne Simard, havia fet durant una conferència TED feta al juliol d’aquest any: la cooperació, i no la competència, és la manera més eficaç per a la supervivència en equilibri.

Podeu veure també, aquí, un vídeo a YouTube del 2012 sobre el mateix tema.

Quan en Darwin va anunciar que l’adaptació als canvis era el motor de l’evolució de les espècies, es va suposar que la competència era la que determinava la selecció natural: forts contra dèbils, sans contra malalts, rics contra pobres, intel·ligents contra ignorants… Doncs dins d’un bosc del Canadà, na Suzanne ha comprovat que els arbres no competeixen sinó que cooperen i col·laboren, que hi ha arbres savis que aporten coneixements, recursos i ajuda als vegetals necessitats del voltant, que els fongs i les seves micorrizes formen autentiques xarxes neuronals de contacte i transport d’energies (i d’emocions) entre especies diverses per ajudar-se, per avançar en la vida i per adaptar-se als canvis… i evolucionar.

savina-copia

Després, amb na Marina, comentàrem que el millor alumne que pot tenir un professor és aquell que, en el temps, l’avança en coneixements i comprensió. Que s’esforça per superar-se, que eixampla límits i que comparteix la seva il·lusió i curiositat.

Aquesta persona no deixarà mai d’estar connectada amb els seus professors i alumnes, acabant essent alumne (i col·laborador) dels seus alumnes i professor (i cooperador) dels seus professors. Però a vegades, moltes vegades, també provoca una ona de desconcert, malestar i rebuig entre les Institucions, Col·legis i Organitzacions dedicades a perpetuar el SABER i la forma de SER i ESTAR: la vella cadena del coneixements, que tanca, encasella i enclaustra el QUÈ i el COM tradicional.

Ja és hora de anar posant baules a la nova cadena de traspàs de coneixements, basada en el silenci del bosc i en la comunicació emotiva dels coneixements. Cadena subtil i poc tangible, però real i eficaç com les arrels connectades dels vegetals intel·ligents.

Gràcies, Carles i Marina !!

la segona hora inexistent

Fa alguns mesos vaig deixar escrites quatre emocions meves amb el títol de “La hora inexistente“. Avui, a les quatre del matí, he tornat a fer referència al rellotge citat en aquella entrada.

El fet més interessant és que no té bateria des de fa més d’un any i ara, fa pocs dies (com ja us he dit), es va tornar a moure.

Ara marca les 8 i 10 (amb l’agulla de les hores) i 47 minuts (amb l’agulla grossa). La setmana passada marcava les 3 i mitja passades i 11 minuts.

rellotge i canvi de temps

Curiosament, quasi tots els de la família tenim canvis importants. Els més notables, però, són els de la néta petita: li han tallat els cabells quasi a ran i li està a punt de sortir la primera dent.

Per a ELLA, per encortar-la, deixo volar a na Johanna, un peix que, atenció: sap nedar sense guardar la roba.

Johanna

Un canvi de rumb

La vida, polissona, ens exigeix (o proposa) un canvi de rumb.

Des de fa algunes setmanes no deixo de veure missatges al meu voltant: alguns molt subtils, com la mirada d’un infant o el fumerol d’una espelma que s’acaba d’apagar; d’altres tan evidents com un rellotge aturat des de fa mesos que, de sobte i d’amagat, marca de nou una altra hora inexistent.

No és hora de romanços, ni tampoc cal cremar les naus, però urgeix renàixer de les cendres: hem d’orejar desitjos, desar armaris, canviar roba i llibres, i mobles. Hem de baratar els recons de casa, girar la capçalera del llit i mudar la taula de feina a un altra lloc.

Sortir de la cova, ventar estores, estojar el que encara no serveix i retreure els somnis oblidats. Encarar la fosca i obrir els ulls, per alguns, o encarar la llum i tancar els ulls, per alguns altres.

El temps de bugada arriba i cal florir de nou.

Tindrem el coratge que toca ?

balma

 

Nada

Llevo semanas intentando escribir unas líneas sobre la sinrazón del corazón de Loli, una amiga que creó sin creer y su ansia no salió como estaba esperando. Acabó rompiéndose.

Ahora su corazón le ha dicho que pare, que deje de pensar con la cabeza y que se centre solo en el presente, en cada instante, en cada respiración.

Mi querida marinera pirata, no pudiste parar de desear frutos sin tener raíces. Ahora debes perder algunas hojas para recrear los cimientos que te darán, seguro, los frutos que debas dar. No los que quisiste recibir.

Llevo días, también, probando parir algunas líneas sobre mi jirafa de tres patas. Añeja y sabia, mi jirafa no puede correr. En cámbio, vuela suspendida, ingrávida, por un hilo de pensamiento que le ata a la luz, en un ejercicio serenidad permanente.

Envidia sana le tengo, pues en toda su fragilidad reside su sólida fuerza. Es un cuello largo y sencillo, sin adornos: solo tres líneas cruzadas, de color cobrizo apagado, que esconden su cuerpo en la nada.

Ayer Marina me guió hacia las emociones de Baraka, la película de los ritmos cambiantes, de los contrastes y los claroscuros dinámicos, como los círculos de mi jirafa, que no tropiezan pues no toca solidez alguna.

Nada. Sigo sin contracciones.

Creo que, hoy, no va a nacer nada.

jirafa