La tardor ja ha arribat.
La llum ara és més càlida i suau, quasi pastosa; la fresca de les hores baixes és més que notable i l’olor a resina dels pinars ja ha minvat. Les garrigues comencen a mostrar les flors i les olors dels narcisos (Narcissus serotinus), blancs, petits, fràgils i orgullosos.
Temps de bolets: fortes, esclatassangs d’alzina, blaves (Russula sp)… i els primers ropits (Erithacus rubecula) cantant.
Temps, també, de recollir els aranyons per fer-ne el vi. Vi que beurem per a Nadal i per Sant Antoni, acompanyant la calor dels foguerons.
Vi d’aranyoner, el licor de endrino de Castella, Lleó i Astúries o el patxarán d’Euskalherria.
Ahir horabaixa vaig anar a un dels llocs on l’aranyoner (Prunus spinosa) és relativament abundant a Mallorca, i en vaig agafar un quilo. Ni massa verds ni madurs, com ha de ser…
Suaument rabejats en aigua, just per llevar-los la pols, es posen dins un pot de vidre amb anisat dolç (en una proporció de 250 grs d’aranyons per litre) amb un poc de canyella (en barra) i un parell de grans de cafè torrats. Hom també hi afegeix aquells pocs i concrets ingredients «secrets» que donen, al vi d’aranyoner, el gust particular i peculiar.
Secrets que sols es xiuxiuegen a l’orella, fluixet, amb la botella a la mà i al davant d’un bon fogueró, dins les més fredes nits de gener.
erepsneciv 